Quan ens atrevim a ser vulnerables

Mostrar-nos vulnerables en la societat en què vivim no està molt ben acceptat, i això sovint ens porta a augmentar el malestar propi d'aquest estat emocional. Quan ens sentim vulnerables, ens fem conscients d'una ferida que creiem no podrem superar i alhora ens sentim empeses a amagar-nos per por a que ens rebutgin i ens infravalorin.

Sentir la vulnerabilitat ens fa sentir incomodes i insegures i de vegades ens provoca fins i tot ansietat. D'aquí, la nostra tendència a construir-nos màscares de fortalesa que ens permeten actuar com si res ens estigués passant, evitant sentir i mostrar la nostra ferida al món.

D'alguna manera hem après que el dolor és millor no expressar-lo i és aleshores quan en tancar-nos, deixem de sentir-nos autèntiques i genuïnes, distanciant-nos de nosaltres mateixes per distanciar-nos també de les altres.

Tal i com diu Brene Brown, quan les persones tenim el coratge de ser imperfectes i de poder explicar la història de qui som amb el nostre cor sencer, quan tenim la compassió de ser amables amb nosaltres mateixes per poder ser amables amb les altres i quan tenim la disposició a deixar de banda la idea de qui hauríem de ser per ser qui realment som, llavors és quan podem acceptar la nostra vulnerabilitat i veure que allò que ens fa vulnerables és allò que realment ens fa boniques. En aquest punt és quan deixem de parlar de la nostra vulnerabilitat com una cosa insostenible, sinó com una cosa, encara que incòmode, necessària.

Que fem les persones per gestionar aquests moments? Anestesiem la vulnerabilitat, o més ben dit, ens pensem que ho fem. La realitat és que no podem anestesiar selectivament un sentiment sense anestesiar els altres. Així que quan anestesiem la vulnerabilitat, estem també anestesiant l’alegria, l’amor, la gratitud, la felicitat i després estem tristes i busquem un propòsit i un sentit i llavors ens sentim miserables. Un cercle viciós ben perillós!

I a tu, què et fa sentir vulnerable?